Les possessions configuraven un singular sistema productiu i d’interacció social, en què convivien els propietaris, l’amo, la madona, els misatges, etc. Els propietaris tenien reservades una part de les cases, però normalment residien a Ciutat (Palma). La funció de l’amo, amitger o majoral, segons ell cas, era gestionar l’explotació de la finca establint, organitzant i supervisant el treball de tots els treballadors vetllant per la seva rendibilitat econòmica. La madona, la dona de l’amo o del majoral, tenia un paper molt important en el funcionament de la possessió, portar la casa, cuinar, rentar o encarregar-se dels animals eren algunes de les seves tasques.

Pel que fa a la resta de treballadors podem dir que d’una part estaven els missatges, que treballaven a la finca tot l’any, i d’altra, els jornalers, contractats a jornal per a treballs específics. Tots ells vivien i realitzaven el seu treball en les diferents dependències que configuraven les cases de la possessió. Alguns dels que treballaven a la finca tot l’any eren el bover, el porquer i el hortolà, mentre que alguns dels que es contractaven per a tasques específiques eren els segadors, així com també els traginers i les collidores d’oliva, persones que normalment procedien de diferents punts de l’illa. Les zones forestals també comptaven amb treballadors especialitzats en diverses activitats d’aprofitament dels recursos del bosc, destacant els roters, els margers, els llenyaters, els carboners, els calciners i els nevaters, encara que aquest tipus de treballs es solien contractar de forma independent a la resta.

L’explotació de les possessions es duia a terme a través de tres diferents sistemes: l’arrendament, les amitges i, si el propietari volia gestionar la finca per compte propi, solia tenir un majoral.

• El contracte d’arrendament: es signava entre l’amo i el propietari. Establia els anys de durada, el preu en metàl·lic de la renda anual, així com altres acords específics. També incloïa les obligacions de les parts.
• El contracte d’amitges: el contracte entre amitger i propietari assenyalava també els drets i obligacions corresponents a cada un d’ells, però el més important era que s’establia el sistema de repartiment dels guanys.
• El contracte amb un majoral: Establia una relació de dependència laboral del majoral cap al propietari. El majoral prestava serveis que s’establien en el contracte a canvi d’un salari.

A cada possessió, tenien una manera particular de viure i organitzar-se encara que en totes s’aplicaven els principis d’aprofitar les hores de sol, ell d’autoabastiment i el de viure amb austeritat.

• • El treball diari: en una possesió sempre hi havia feina per fer. No hi havia una regla establerta per a les tasques exceptuant la sembra de la pastura per a les ovelles, de les faves, del blat, dels arbres, dels llegums i de les hortalisses ja que totes elles depenien de les dates, de les llunes i del grau d’humitat de la terra. El nombre de treballadors depenia de l’extensió de la possessió i de la classe de cultiu que hi havia en ella.
  • La indumentària de treball i la dels dies festius: per treballar utilitzaven roba apedaçada. Els pedaços eren una mostra de l’habilitat de la madona i podia ser mal jutjada si sargia de forma grollera. Era costum dir que mentre es vestia roba sargida la nova no es feia malbé. També es sargien els llençols i els coixins, els draps de cuina solien fer-se de teles de matalassos vells o de coixins. A l’hivern les teles que s’empraven per a la roba de treball dels homes eren el vellut que havien portat en anys anteriors per anar ben vestits i la franel·la. Per anar al poble i a Ciutat, vestien de vellut nou i de llana. A l’estiu s’empraven teles de llista usades i per anar ben vestits portaven les camises de cotó i pantalons de tela de “mil ratlles”. Els teixits que més feien servir les dones a l’estiu eren la llista i la indiana per anar al poble i la seda per vestir els diumenges. Per treballar portaven vestits usats. A l’hivern faldilles i jerseis de llana i el davantal no faltava mai.
  • La gastronomia: el llegum era el plat fort dels àpats del migdia. La escudella i la carn d’olla es preparaven amb verdures, hortalisses, faves, mongetes, cigrons o llenties i sempre es barrejaven amb cebes, alls, tomàquet i unes fulles de llorer. Les sobrassades no s’acabaven mai ja que la madona s’encarregava de que fossin suficients per a tot l’any. La manca de carn es suplia per un trosset de llonganissa, mitja botifarra o un trosset de costella o de cansalada de porc, servits amb patates fregides. Era habitual menjar coliflor bullida amb panses, tumbet, ous batuts amb pebrots vermells fregits o rostits amb un ou bullit, albergínies rostides amb una arengada, truites soles i amb patata. Els diumenges i festius la carn no faltava a la taula. Després de les matances es bullien ossos amb patates i moniatos que també es menjaven amb sucre o banyats en mel. Algun dia menjaven peix, principalment mussola. Les figues s’assecaven per poder fer apilament i per preparar pa de figa també guardaven ametlles per poder-les menjar torrades durant tot l’any.
    En totes les possessions hi havia ovelles i amb la seva llet feien formatge que conservaven posant-ho en remull amb oli en una gerra de vidre. Al matí els homes esmorzaven de sopes escaldades i, si la madona era generosa, les acompanyaven d’olives, formatge, figues seques o pa de figa i fruita del temps. Preparaven massa de pa i la coïen un cop per setmana, a més feien coques de verdura, de trempó, amb tallades, amb pebrots rostits i de tant en tant alguna dolça. També preparaven cocarrois, sobretot, durant la quaresma; empanades per Pasqua i coques de Nadal i torró per a les festes de cap d’any. En temps de tomàquets es feia conserva, després de treure el pa i aprofitant la calor introduïen en el forn els pots plens de tomàquet pelat i tallat i es treien quan el forn estava fred. Disposaven així de tomàquet per cuinar, els mesos que no recollien les tomaqueres. També ficaven al forn ametlles i moniatos. A les possessions hi havia tota mena d’arbres fruiters. En arribar la primavera els cirerers eren els primers a donar fruits, seguits dels albercoquers, pereres, presseguers i les pruneres. Amb els fruits solien fer confitura. També solia haver codonys i alguna figuera.
  • La higiene: Els habitants de les possessions no perdien molt de temps a rentar-se. Els homes, com a l’estiu no portaven mitjons, es rentaven cada tarda els peus amb aigua calenta sense sabó per a llevar-se la terra que portaven enganxada. Les dones es rentaven de tant en tant, però sempre ho feien per anar a la vila. Els dissabtes, dins d’un gibrell, barrejaven aigua calenta amb aigua freda. Es rentaven primer els nens, fregant-los amb un fregall de carbassa ensabonat. Després s’anaven rentant dins la mateixa aigua els més grans, per acabar amb la mare i el pare que solia ser el que deixava l’aigua més terrosa. A prop del gibrell on es rentaven posaven una galleda amb aigua clara per llevar-se la escuma del cos.

  Textos extractats de l’article “La vida quotidiana a d’algunes possessions de la Serra de Tramuntana (1930-1950)” d’Aina Colom i Francesc Lladó.