La producció de les possessions estava orientada al autoabastiment i la comercialització dels productes excedents cap als mercats locals, la capital o els mercats ubicats fora de Mallorca. Aquests productes eren uns o altres en funció de les condicions del territori en què se situava cada possessió. Així, mentre a les possessions de la Serra de Tramuntana trobem grans oliveres, a les possessions de les zones planes de l’illa predominaven les grans vinyes i àmplies extensions per al cultiu de cereals.

• La producció d’oli: l’oliva era (i és) el cultiu per Excel·lència de les possessions de la Serra de Tramuntana. Això era possible gràcies a la construcció de bancals de pedra, que creaven petites terrasses que s’usaven com a zones de cultiu. A principis de la tardor s’iniciava la recollida de l’oliva. Les dones s’encarregaven de les que ja estaven a la terra que envoltava les oliveres mentre que els homes batien les seves branques provocant la caiguda de les que encara estaven a l’arbre. L’elaboració de l’oli es desenvolupava en les tafonas la majoria de les quals responien a un patró arquitectònic similar sent els seus principals components la biga, l’espiga, el quintar, els esportins i la caldera.
• La producció de cereals: la terra es llaurava després de la festa de la Mare de Déu d’agost. La sembra coincidia amb la festa de Tots Sants i a finals de primavera arribava l’època de la sega. Després començava la tasca de batre, que consistia a triturar les espigues mitjançant una peça de pedra anomenada carretó que, tirada per un animal, rodava sobre elles separant la palla del gra. Després venien les tasques de ventar i erar, que consistien en llançar a l’aire les espigues mòltes perquè el vent s’emportés la palla mentre que el gra tornava a caure en l’era passant-ho després per un sedàs per separar les restes de palla abans de portar el cereal al molí de la possessió per transformar-lo.
• La producció de vi: la vinya era un element molt important en l’economia de les possessions de Binissalem, Manacor, Felanitx i Porreres. A final d’estiu començava la verema (verema). Les dones i els joves recollien el raïm amb l’ajuda d’un trinxet, dipositant-les en les coves, que un cop plenes eren transportades pels traginers per al seu buidatge en les portadores. Els cimalers les portaven al carro i les buidaven en el cubell. Finalment es duia a la possessió i el raïm es dipositava al cup, lloc en el qual s’iniciava el procés de transformació en vi. La verema acabava en una festa, amb balls, xeremies i ximbombes en els quals es ballava l’anomenada dansa de les veremadores.
• La producció d’ametlles: les ametlles es recollien en arribar l’estiu. La jornada començava a l’alba. Els homes i els joves es pujaven a l’ametller i, amb l’ajuda de canyes i pals, sacsejaven les branques provocant que les ametlles caiguessin sobre els llenços de tela col·locats a terra que envoltava a l’arbre. Les dones, les noies i la gent gran recollien les que queien fora col·locant-les en un paner. Un cop a la possessió despullaven les ametlles de la seva closca i les estenien als porxos deixant-les assecar. Un cop seques s’extreia el fruit. Amb l’ametlla es feia torró, coques, gató, oli i llet d’ametlla, ametlles garapinyades i molts altres productes.
• La cria d’ovelles: les ovelles eren animals habituals en la majoria de possessions, valorades per la seva carn, llana i també per la seva llet. El pastor s’encarregava de fer-les pasturar tenint cura que no escapés cap ajudant-se d’un Ca de Bestiar, espècie autòctona de Mallorca amb unes qualitats excepcionals per a aquest tipus de treball. El pastor dirigia els ramats d’un camp a un altre aprofitant l’herba i les fulles dels arbres. Les ovelles solien portar una esquella que servia per a localitzar-les si es extraviaban. Durant l’estiu es treien a pasturar a la tarda i durant les hores de sol es tancaven en els sestadors, unes construccions que servien perquè descansessin a l’ombra.
• La producció de carbó: en arribar Sant Josep els carboners i les seves famílies pujaven a la muntanya per fer carbó. Contractaven un ranxo i en el muntaven la sitja, un tros de terra circular, empedrat i cobert de terra argilosa, dins del qual formaven un cercle més petit fet amb pedres amb petites obertures entre elles, perquè entrés l’aire i facilités la combustió. Al centre s’estenien troncs gruixuts d’alzina marcant l’ull de la sitja que feia de llar de foc. A sobre es posaven troncs més fins, en peu i de forma concèntrica, es tapava tot amb branques d’alzina o amb canyís i per sobre s’estenia una capa de terra compactada. Finalment l’ull de la sitja s’omplia amb trossets de llenya i se li pegava foc tirant brases incandescents. La boca de la xemeneia es tapava amb una planxa de ferro perquè la llenya cremés a poc a poc durant dos o tres setmanes i després de deixar-la refredar es treia el carbó.

Textos extractats del llibre VIDA I COSTUMS A LA POSSESSIÓ MALLORQUINA de Bartomeu Vilanova, Mateu Cerdà i Antoni Martorell (El Gall editor)