Son Vivot és una possessió localitzada a Inca que, fins al segle XVI, es va anomenar Són Suau, a causa de els seus propietaris fins aleshores. L’any 1581 ja era propietat de Pere Vivot i estava documentada amb el nom de Son Vivot. Es tracta d’unes cases de possessió de grans dimensions, articulades al voltant d’un pati parcialment obert. La façana principal, de grans dimensions, s’aixeca davant una carrera de terra i té dues plantes i porxo. El portal exterior, lleugerament situat més a l’esquerra de l’eix de simetria, presenta un arc de mig punt, dovelles de marès i brancals de carreus de pedra viva, coronat per un escut de la família Sureda, amb la inscripció AIN 1672.
La part dreta de la façana està ocupada per una antiga torre de defensa, de planta quadrangular i amb tres plantes d’alçat. S’hi observa una porta d’arc rebaixat a la planta baixa, una finestra al primer pis i una altra en el segon, amb un perímetre de merlets com coronament. Sota aquesta se situa el celler, una estada que confirma la importància que va tenir la vinya a la possessió. Davant l’entrada s’aixequen estades agrícoles d’una planta i porxo d’alçat, amb un arc rebaixat a l’esquerra i un portal de llinda més a la dreta. Antigament, la finca comptava amb una tafona , de la qual queden algunes restes.
Durant el segle XVII, Son Vivot es va configurar com el nucli d’un conjunt senyorial de propietats, entre les quals hi havia diversos coberts i molins d’aigua. El 1636 tenia cases, capella, celler, trull i molí de sang, estant dedicada a olivars, garrofers, figueres, fruiters, vinyes i conreu de cereals. En 1664, la senyora Francina Tomàs Sureda, esposa de l’II Comte de Formiguera, Ramon Burgues Zaforteza, anomenat el Comte Mal, va adquirir Son Vivot juntament amb Son Albertí. Les dues estaven descurades i sense cultiu des de feia anys i la seva gestió va suposar un punt d’inflexió. Dins de la possessio hi havia les ruïnes d’una sèquia que portava l’aigua del torrent del Pont d’en Lleó a les cases de Son Vivot. També era utilitzada per regar l’hort. La nova propietària va recuperar la sèquia i, l’any 1668, li va ser reconegut el dret sobre l’aigua que havia canalitzat, tot i que va xocar amb l’oposició del senyor de Talapi, Agustín Gual. La avinença va atorgar quatre dies setmanals d’ús per a Son Vivot i tres per Talapi.
En 1675 es van fer grans obres d’ampliació a les cases de Son Vivot i la capella. A la mort de la comtessa, en 1674, la finca va passar al seu nebot, el senyor Joan Miquel Sureda i de Santacília. Ja en 1782, Son Vivot era del marquès de Vivot, Joan Sureda i de Verí, qui en 1804 va adquirir l’aigua de la sèquia de sa Torrentera, consolidant a Son Vivot com una possessió de referència, on es conreava blat, oliveres i es fabricava oli. El celler, que data de principis del segle XVIII, va produir vi amb l’etiqueta del Marquès de Vivot entre finals del segle XIX i principis del XX. Ja avançat el segle XX, la finca va passar, per herència, als Montaner Sureda, dividint-se entre el comte de Zavellà, Pedro de Montaner Sureda i la seva germana Dolores. En l’actualitat, una de les dues parts de Son Vivot és un acollidor agroturisme. Situat als baixos del Puig de Santa Magdalena, conserva el mobiliari original i la decoració tradicional de l’època.